9/1/13

Arrruges


Les nostres mirades fulimants, hipnòtiques observant-se mutuament com si es conegueren. Com si l’espai que recorreguem ens recordaren aquella nit d’hivern de fred i vent. Com si les nostres mirades s’hagueren buscat intensament entre les vies del tràmvia del barri, on els nasos es tocaven i un somriure  ens servia per a combatre el fred d’aquella nit. D’aquella única nit.
Ja pot ser ni ho recordes. Però les nostres mirades encara viuen aquelles hores màgiques en què ens estimaren. Unes hores que no han tornat mai i que ara asseguts un davant l’altre, mentre el tramvia recorre el barri, recordem inconscientment sense adonar-nos que les arrugues encara enyoren aquella nit i el contacte dels nostres nasos

Cap comentari:

Publica un comentari