Capítol 1: Viatges

A la fi, no era un acomiadament definitiu. El meu cap girava entorn, no hi tenia prou ulls per mirar tot allò que ja hem sabia de memòria. Un colom recorria el carrer. Els estrangers retrataven aquell lloc que sempre hem donava la benvinguda i que irònicament m'acomiadaria. Vaig seure al butacó i vaig cloure als ulls. Al tornar-los a obrir ja m'havia recorregut al meu país. Vaig baixar una mica desorientat, buscant algun lloc on ubicar-me. Vaig mirar al cel ja era fosc. Al mig hi havia la lluna que hem dedicava un dolç somriure, i m'assegurava que aquest llarg viatge aniria be.