Sabeu que és no tenir-ne ni "ideia"? Doncs això era el que no tenia jo ni idea.
Vaig aplegar a l'aula com mitja hora abans del que tocava, buscant algú que estigues tant perdut com jo, com si entrés a la boca del llop sense gairebé saber-ho. També tenia l'esperança algun xic o xica amb pinta d'estranger; però clar, en un país on l'estranger eres tu tots semblen ser-ho també. Així vaig seure esperant que alguna divinitat m'indiqués el lloc on hauria d'anar.
Per sort, o per desgràcia encara no ho se bé, per allí va passar un amb pinta d'estranger, però de veres. Una pell morena cultivada pel sol sud-americà no passava inadvertida davant els meus ulls. Però no em va dir gairebé res, almenys em va confirmar que no m'havia equivocat. Així que vaig entrar en l'aula amb l'esperança que per fi hi trobara algú perdut, molt perdut. Però no.
L'aula s'anava emplenant, poc a poc, i cadascú semblava que buscava al seu semblant, i jo no en tenia. Em vaig quedar en una filera de cadires sol rodejat al mig d'altres cadires plenes. I com no, la reunió va començar un quart d'hora tard, el que ací diuen un quart d'hora català, i com no en francès. Un francès fluid i molt ràpidament parlat. La meua cara degué ser un mapa, perquè tots els que parlaven en miraven a mi, i jo com a bon entenedor del francès, somreia i assentia.
Vaig arribar a casa amb una sensació de felicitat, estava en Perpinyà, havia conegut a una xica irlandesa, i prompte assistiria a la primera festa erasmus. Però de saber que havien dit, ni ideia. Però ningú dels que estavem allí ho sabia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada