Les
nostres mirades fulimants, hipnòtiques observant-se mutuament com si es
conegueren. Com si l’espai que recorreguem ens recordaren aquella nit d’hivern de
fred i vent. Com
si les nostres mirades s’hagueren buscat intensament entre les vies del tràmvia
del barri, on els nasos es tocaven i un somriure ens servia per a combatre el fred d’aquella
nit. D’aquella única nit.
Ja pot ser ni ho recordes.
Però les nostres mirades encara viuen aquelles hores màgiques en què ens estimaren.
Unes hores que no han tornat mai i que ara asseguts un davant l’altre, mentre
el tramvia recorre el barri, recordem inconscientment sense adonar-nos que les
arrugues encara enyoren aquella nit i el contacte dels nostres nasos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada